Quan vaig estudiar infermeria, a les classes ens parlaven del concepte de la doble presència femenina a la societat, després de la incorporació de la dona al mercat laboral. Vaja, que havia de treballar i, a més a més, fer-se càrrec de la cura dels seus éssers estimats, tasques domèstiques incloses; per tornar-se boja. Ho podrien haver denominat “la presència total femenina”.
Avui, a 2020 i 20 anys després de descobrir aquest concepte, segueixo analitzant amb atenció els rols socials, lligats a gènere, perquè considero que són un determinant de salut.
Als Estats Units tenen lleis que protegeixen als ciutadans d’actuacions racistes, però tots sabem que no per això s’ha acabat amb el racisme.
Amb la cultura masclista, passa una cosa similar. S’implementen lleis que pretenen eliminar l’esquerda pel que fa a drets entre homes i dones, però no per això s’aconsegueix eliminar el masclisme. Estem culturitzats en el masclisme i això no hi ha llei que ho canviï de la nit al dia.
La dona, en el seu rol femení, sempre ha anat lligada a actituds de col·laboració, cooperació, comprensió, obediència, diligència, cura dels demés…, conceptes que, si és vostè infermera (tant si és dona com home), li seran familiars, perquè se li han atorgat com una sèrie d’aptituds per a ser una bona professional. És clar que el rol de cuidar sempre s’ha relacionat amb la feminitat i la infermeria és una professió feminitzada. Masclisme sobre masclisme, em torna a venir a la ment el concepte de la doble presència femenina.
La infermeria avui per avui, i després dels esforços de molts anys (doble presència inclosa) de milions d’infermeres, és una professió de formació universitària, amb competències i camp de coneixement propis; considerada art i ciència. No per això, les infermeres gaudeixen de l’autonomia i consideració merescuda. Com bé sabeu, els problemes de salut són multifactorials i l’abordatge ha de ser multidisciplinari, cal treballar en equip. Per desgràcia, als equips de treball existeixen rols associats al gènere. Per exemple, la medicina és una professió que sempre ha estat masculina i s’ha culturitzat en aquest rol d’actitud dominant, per molt que ara hi treballin majoritàriament dones. I la infermeria segueix amb el seu rol lligat a la feminitat d’obediència i col·laboració: el metge ordena i la infermera obeeix; un clàssic.
Molts són els equips de treball que han identificat aquest problema i treballen frec a frec per què tots els seus membres exerceixin la seva professió en plenes facultats, sense actituds dominants, afavorint l’autoresponsabilitat del professional sobre el seu exercici, enriquint en coneixements a la resta de companys i així augmentant l’efectivitat i qualitat assistencial. Desgraciadament, no és així en tots els centres de treball.
Tampoc ajuda que el sou també estigui lligat a aquest rol femení. Una infermera té un mínim de formació de Grau Universitari. Per exemple, Psicologia és un Grau Universitari, igual que Infermeria. Abans de la reforma del Pla de Bolonya, aquesta carrera era de 5 anys i com bé sabeu, actualment totes les carrers són de 4 anys, excepte Medicina, Odontologia i Veterinària, entre d’altres.
Històricament, la Psicologia ha estat una carrera desenvolupada per homes, per tant, lligada al rol masculí. Avui en dia i, tot i que els anys de formació universitària són els mateixos, la infermera cobra menys que un psicòleg. Algú dirà que això és perquè no s’ha adequat el sou de les infermeres al Grau Universitari de 4 anys, però portem una dècada amb aquesta situació i els gestors refusen arranjar aquesta diferència salarial, per una qüestió, en la seva essència, purament masclista.
En resum, queda molt treball per fer, però no us confongui, vostè exerceix una professió lligada a la feminitat i qualsevol discriminació que rebi, no dubti que es tracta d’un acte masclista i, per tant, un acte violent que s’hauria d’erradicar.
Iván Martínez Moya
Infermer de Família i Comunitària
CAP Sant Llàtzer (Terrassa)
